21 D'ABRIL

Gràcies per la teva felicitació i per haver arribat fins aquí.

La història dels meus aniversaris va començar la tarda del mateix dia en què vaig néixer. L'única certesa que tinc és que va ser un 21 d'abril, la veritat és que no me'n recordo de l'any, ni de res d'aquell dia, però si sé per la meva mare, —i jo m'ho vaig creure durant molt de temps— que vaig néixer a l'hort de l'oncle dintre d'una col. Aquesta asseveració explicada per mi l'any passat va servir a Susana de Reoyo, bona amiga del facebook per dedicar-me una foto/felicitació per al meu aniversari en la que interpretava el meu naixement i que, agraït reprodueixo aquí, reconeixent-li aquest amable treball.

Avui, dia del meu aniversari, crec que és un bon dia per fer una reflexió en veu alta, vagi per endavant el meu agraïment a tots els que m'heu felicitat. Mai havia tingut tantes felicitacions, ni tantes paraules amables com les que he rebut al Facebook, de veritat que és reconfortant tenir tants amics virtuals en les que compartir estones de plaer, afinitats i interessos comuns. Ja són un grapat d'anys els que tinc a sobre les meves espatlles. Són molts anys, tants que ja m'he acostumat a dir que ja els tinc tots. És com demanar una pausa, un respir, com si després de pujar tantes escales, trobés un replà en el que descansar i gaudir del present sense pensar en el futur. Crec que m'he passat massa temps pensant en el futur...

Aquesta reflexió és per expressar que, cada any que passa, em trobo més en l'etapa del concepte de la 'deconstrucció'. M'explicaré millor, sense entrar en el concepte filosòfic del terme 'deconstrucció' empleat per Jacques Derrida, sinó per l'ús particular que jo en faig d'ell, m'agrada dir ja fa bastant temps que, més que sumar anys el que faig és 'deconstruir-los', per allò que l'ésser i el temps s'apropen cada vegada més a una posició íntima i gairebé mística de l'essència de l'ésser i el no-res.

Fent una mirada cap a enrere un se n'adona que ha tingut una vida en la que, a cada celebració d'aniversari d'aquests anys passats, servien per anar afegint projectes i aspiracions sense límit, és com si es construís un mur, una edificació virtual en la que cada maó era una fita, una il·lusió o un propòsit més a aconseguir, com si fos una fugida cap a endavant sense fi —s'aconseguís o no— que afegia a les meves aspiracions vitals. Però tot té un límit, arriba un moment en la vida que et planteges que tampoc és necessari anar escalant més i més aquesta cúspide imaginària. Me n'adono, sent realista, que és un cim que mai escalaré. Per tant he arribat, per la saviesa que donen els anys, a preferir anar baixant, emprenent una raonable 'deconstrucció', és a dir, 'des-edificar' el mur construït. Tinc el propòsit de cada any desfer-ne un, netejant tot allò que és superflu i, guardant aquells moments que foren bons, com a petits tresors de la meva vida per poder recordar-los i fins i tot a reviure'ls.

Lluís Busom i Femenia