miércoles, 20 de junio de 2012

GAUDÍ, UN CATALÀ DE SOCA-REL.







                                    Versión en castellano

Seny, rauxa i geni
Per sobre de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— amaga el seu esperit de català independentista, reinvindicatiu i alliberador de la contínua imposició castellana i que, tal vegada quedi oblidat per altres esdeveniments actuals més visibles i, gairebé amb tota seguretat, amagat per sempre.

Un parèntesi sobre la llengua catalana
És un dany que sofrim des de fa segles per l'Espanya castellanitzadora que, de la mateixa forma que promou i enalteix tot el que fa referència al seu idioma, destrueix tot el que creu que pugui ser competència lingüística amb unes altres que conviuen amb la castellana. Primer va ser Castella i després l’Espanya actuant amb la prepotència que li confereix l'estat la que s'ha convertit en enemiga de tots els que estimem el català. És l'Espanya prepotent i destructora que minimitza, oculta i absorveix tot el que faci referència al català.

Exemples els tenim ‘in extenso’, des de Cristóbal Colom, nom català castellanitzat, fets històrics plasmats en plànols i mapes d'origen català refets i castellanitzats per demostrar que Colom es deia Colón. 
Com passa avui dia amb la destrucció sistemàtica del català en la democràcia en el que el català s’ha convertit en lluita política i aquesta circumstància és la que dóna vots precisament allí on no la parlen, ni la volen, ni la entenen.

Segons aquesta Espanya uniformadora i retrògrada ha aconseguit a Balears no es parla català, sinó el mallorquí i l'eivissenc. A València, tampoc es parla el català, en diuen valencià i, ara recentment, a la franja de ponent (Aragó) tampoc ja es parla català, es parla l'aragonès oriental. El ministre d'Educació del Partit Popular, José Ignacio Wert així ho ha considerat. És l'Espanya amb complex d'inferioritat i ridícula que així pensa, i ho fa des dels Reis Catòlics, passant per en Quevedo, les dictadures, monarquies i fins al Partit Popular d'avui dia. Tots han sotmès a la llengua catalana, tots han temut i han combatut el nostre idioma. 


Han volgut convertir els modismes i variants del català —sense diferència lingüística— amb diferents noms per diferència política, és la màxima: "divideix i venceràs" i està fet en contra oposició del nom dels "Països catalans", és una forma de, servint-se de les lleis espanyoles, anar amagant la realitat catalana.

No es pot entendre que en l'Espanya castellana, però en plena democràcia, no existeixi cap universitat que s'ensenyi el català, com sí ho fan amb total normalitat a Salzburg, Mont-real, Oxford, Reims, Colònia, Croàcia, Cuba, Estònia, Lituània, Rússia, Hongria, L'Índia, Romania, Sèrbia i tantes desenes més.


Gaudí, un català més que va sofrir la imposició del castellà
El que vaig a explicar de Gaudí va ser, possiblement, un senyal d'arravatament dins del seny de l'home genial que era, almenys a mi m'agrada pensar-ho així. Per entendre el que vull dir hem de situar-nos en l'època final de la seva vida en plena abolició de les llibertats catalanes que Gaudí li va tocar viure.

Eren temps difícils de la dictadura de Primo de Rivera, afavorida pel rei Borbó Alfonso XIII i inspirada en el feixisme de Mussolini. Dictadura que pels greuges en què van ser tractats els catalans semblava una nova reedició de la dictadura borbònica de Felipe Ve., ja que es tornaven aplicar les vexacions amb procediments restrictius i amb un rigor infame en contra de Catalunya i dels catalans, intentant aconseguir la submissió total de la població catalana, dels seus drets, de la nostra llengua i de totes les institucions catalanes. (Consell de Cent, símbols, himnes, banderes, etcètera). L'exercici dels drets i llibertats de Catalunya, així com la vigència de les seves institucions s'han vist en diferents èpoques interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s'han hagut de patir durant llargs períodes de la història.

Després de la derrota de Catalunya en 1714 i amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716) la vexacions i prohibicions a Catalunya van ser gegantines, des de llavors Catalunya ha hagut de lluitar —en més o menys intensitat— per no morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l'església que, a través de l'arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als rectors de les seves parròquies que castellanitzessin tots els noms i cognoms en els registres parroquials. L'economia de Catalunya es va veure afectada quan els ports catalans van tenir la prohibició de comerciar amb Amèrica i que no es va recuperar fins al regnat de Carlos III.

Sense oblidar que les normes de l'arquitectura de la ciutat de Barcelona, des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb l'opressió que s'exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores. Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys altura que les torres de la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felipe Ve. D'aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la ciutat quan volguessin.

Antoni Gaudí va ser humiliat per l'Espanya castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Festa Nacional de Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va ser a l'església dels Sants Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per a defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i portat a la comissaria en la qual es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar que anés arrestat, maltractat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva intimitat, Gaudí vivia tan separat d'Espanya que actuava com si no sabés ni volgués parlar en castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que, sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.

Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia sofert a través de la història, en projectar l'altura de les torres de la Sagrada Família era una forma de riure-se’n obertament dels Borbons i de les seves prohibicions, ja que el seu projecte conté torres de 130 metres d'altura i la torre central que coronarà l'obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al contrari del que volien els Borbons, una Barcelona minimitzada per les altures dels seus edificis, es converteix ja en una de les victòries més espectaculars de la catalanitat de Gaudí.


Ja en plena dictadura l'any 1925 Gaudí va acabar el primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100 metres d'altura. Aquesta va ser l'única torre que Gaudí va poder veure construïda, ja que el 10 de juny de 1926 va morir d'un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 va ser enterrat en la Capella del Carmen de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves restes.

Reflexió final:
Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és maltractada i qüestionada per tants sectors que hauríem de fer alguna cosa per poder evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltractament ho rebem pels enemics declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— van en contra de la llengua catalana. Però hi ha uns altres que, unes vegades fan polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els manen, són partits sucursalistes que voten a Madrid el contrari del que voten a Catalunya. És com tenir la 'Quinta columna' dins de casa i no hem de consentir-ho. Quan tinguem l'oportunitat de votar novament, d'escollir al partit que defensi més els nostres interessos, tindríem de votar en favor d'aquells que defensen la nostra llengua i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha sotmès, tal vegada és l'hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir la independència de Catalunya.
Lluís Busom i Femenia

GAUDI, UN CATALÁN DE PURA CEPA




Cordura, arrebato y genio
Por encima de cualquier otra cosa, Gaudí es un gigante del genio catalán y su obra máxima —La Sagrada Familia— esconde su espíritu de catalán independentista, reivindicativo y liberador de la continua imposición castellana y que, tal vez quede olvidado por otros acontecimientos actuales más visibles y, casi con toda seguridad olvidado.

Un paréntesis sobre la lengua catalana
Es un daño que sufrimos desde hace siglos por la España castellanizadora que, de la misma forma que promueve y enaltece todo el que hace referencia a su idioma, destruye en cambio, todo aquello que cree que pueda ser competencia lingüística con otras lenguas que conviven con la castellana. Primero fue Castilla y después el España actuando con la prepotencia que le confiere al estar amparada por el Estado, la que se ha convertido en enemiga de todos los que queremos el catalán. Es la España prepotente y destructora que minimiza, oculta y absorbe todo lo que haga referencia al catalán.

Ejemplos los tenemos ‘in extenso’, desde Cristóbal Colom, nombre catalán castellanizado, hechos históricos del descubrimiento de América plasmados en planos y mapas de origen catalán rehechos y castellanizados para demostrar que Colom se decía Colón. 

Tal como pasa hoy en día con la destrucción sistemática del catalán en la democracia en la que nuestra lengua se ha convertido en simple lucha política y esta circunstancia es la que da votos precisamente allí donde no la hablan, ni la quieren, ni la entienden.

Según esta España uniformadora y retrógrada se ha conseguido en Baleares que no se hable la lengua catalana, sino el mallorquín y el ibicenco. En Valencia, tampoco se habla el catalán, hablan el valenciano y, ahora recientemente, en la franja de poniente (frontera con Aragón) tampoco ya se habla catalán, se habla el aragonés oriental. El ministro de Educación del Partido Popular, José Ignacio Wert así lo ha considerado. Es la España con complejo de inferioridad y ridícula que así piensa, y lo hace desde los Reyes Católicos, pasando por Quevedo, las dictaduras, monarquías y hasta el Partido Popular de hoy en día. Todos han sometido a la lengua catalana, todos han temido y han combatido nuestro idioma. 


Han querido convertir los modismos y variantes del catalán sin diferencia lingüística con distintos nombres por diferencia política, es la máxima: "divide y vencerás". Es en contra oposición al nombre de "Països catalans", es una forma de hacerlo sirviéndose de la leyes españolas para esconder la realidad catalana. 


No se puede entender que en la España castellana, en plena democracia, no exista ninguna universidad que se enseñe el catalán, como sí lo hacen con total normalidad en Salzburgo, Montreal, Oxford, Reims, Colonia, Croacia, Cuba, Estonia, Lituania, Rusia, Hungría, La India, Serbia y tantas decenas más de países y ciudades.

Gaudí, un catalán más que sufrió la imposición del castellano.
El que voy a explicar de Gaudí fue, posiblemente, una señal de arrebato dentro de la cordura del hombre genial que era, al menos a mí me gusta pensarlo así. Para entender lo que quiero decir tenemos que situarnos en la época final de su vida en plena abolición de las libertades catalanas que Gaudí le tocó vivir.

Eran tiempos difíciles de la dictadura de Primo de Rivera, favorecida por el rey Borbón Alfonso XIII e inspirada en el fascismo de Mussolini. Dictadura que por los agravios en qué fueron tratados los catalanes parecía una nueva redición de la dictadura borbónica de Felipe V, puesto que se volvían aplicar las vejaciones con procedimientos restrictivos y con un rigor infame en contra de Cataluña y de los catalanes, intentando conseguir la sumisión total de la población catalana, de sus derechos, de nuestra lengua y de todas las instituciones catalanas. (Consejo de Ciento, símbolos, himnos, banderas, etcétera). El ejercicio de los derechos y libertades de Cataluña, así como la vigencia de sus instituciones se han visto en diferentes épocas interrumpidas, contra su voluntad y que, como una constante maléfica, se han tenido que sufrir durante largos periodos de la historia.

Después de la derrota de Cataluña en 1714 y con el Decreto de Nueva Planta (16/01/1716) la vejaciones y prohibiciones en Cataluña fueron gigantescas, desde entonces Cataluña ha tenido que luchar —en más o menos intensidad— para no morir ahogados. Sectores políticos, monárquicos, religiosos y económicos nos han fustigado para eliminar la lengua catalana. No podemos olvidar en la iglesia que, a través del arzobispo Mayoral (1730), ordenó a los rectores de sus parroquias que castellanizaran todos los nombres y apellidos en los registros parroquiales. La economía de Cataluña se vio afectada cuando los puertos catalanes tuvieron la prohibición de comerciar con América y que no se recuperó hasta el reinado de Carlos III.

Sin olvidar que las normas de la arquitectura de la ciudad de Barcelona, desde el Decreto de Nueva Planta, se mantenían estrechamente relacionada con la opresión que se ejercía sobre la ciudad por parte de las fuerzas colonizadoras. Pensemos que las casas de Barcelona tenían que tener menos altura que las torres de la ignominiosa fortaleza de la Ciudadela que mandó construir Felipe V. De este modo se facilitaba que desde la fortaleza pudieran bombardear la ciudad cuando quisieran.

Antoni Gaudí fue humillado por el España castellanizadora. Un 11 de septiembre de 1924, las autoridades españolas cerraron las iglesias de Barcelona para impedir la celebración de la Fiesta Nacional de Cataluña, pero Gaudí, un catalán independentista de 72 años estuvo en la iglesia de Santos Justo y Pastor para rendir memoria a los héroes caídos en combate para defender las libertades de Cataluña. Gaudí fue detenido por la policía y llevado a la comisaria en la cual se negó a hablar en castellano, este hecho provocó que fuera arrestado, maltratado, gravemente insultado y humillado por los guardias. En su intimidad, Gaudí vivía tan separado de España que actuaba cómo si no supiera ni quisiera hablar en castellano, porque llegó a la conclusión madura y firme que, sin la independencia, no había posibilitados de vivir en Cataluña sin una política propia que fuera justa, honesta y reformadora.

Gaudí influido por tantas prohibiciones que Cataluña había sufrido a través de la historia, al proyectar la altura de las torres de la Sagrada Familia era una forma de reírse abiertamente de los Borbones y de sus prohibiciones, puesto que su proyecto contiene torres de 130 metros de altura y la torre central que coronará la obra tendrá 170 metros. La imagen de su gran obra, al contrario de lo que querían y habían dispuesto los Borbones. Aquella Barcelona minimizada por las alturas de sus edificios, la convierte en papel mojado y en una de las victorias más espectaculares de la catalanidad de Gaudí.


Ya en plena dictadura en 1925 Gaudí acabó el primer campanario de la fachada del Nacimiento, dedicado a Santo Bernabé, de 100 metros de altura. Esta fue la única torre que Gaudí pudo ver construida, puesto que el 10 de junio de 1926 murió de un trágico accidente ocurrido tres días antes, al ser atropellado por un tranvía. El día 12 fue enterrado en la Capilla de Carmen de la cripta del Templo Expiatorio de la Sagrada Familia, donde todavía hoy reponen sus restos.



Reflexión final:
Hace tantos años, tantos siglos que nuestra lengua es maltratada y cuestionada por tantos sectores que tendríamos que hacer algo para poder evitarlo definitivamente. Unas veces el maltrato lo recibimos por los enemigos declarados, con estos ya no nos pueden engañar —sabemos quiénes son— van en contra de la lengua catalana. Pero hay otros que, unas veces hacen políticas subordinadas —no son autónomos— y votan el que los mandan, son partidos sucursalistas que votan en Madrid el contrario del que votan en Cataluña. Es como tener la 'Quinta columna' dentro de casa y no tenemos que consentirlo. Cuando tengamos la oportunidad de votar nuevamente, de escoger al partido que defienda más nuestros intereses, tendríamos de votar en favor de aquellos que defienden nuestra lengua y que, visto el panorama restrictivo que España nos ha sometido, tal vez es la hora de tomar una decisión valiente intentando conseguir la independencia de Cataluña.
Lluís Busom i Femenia