Gaudí, cordura, arrebato y genio
Per damunt de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del
geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— hi amaga el seu esperit
de català independentista, reivindicatiu i trencador del la continua imposició
castellana i que, tal vegada quedi desdibuixat per altres esdeveniments actuals
més visibles i amagat per sempre, possiblement fou un senyal de rauxa dintre del
seny de l'home genial que era, al menys a mi m'agrada pensar-ho així. Per
entendre el que vull dir tenim de situar-nos en l'època que Gaudí li va tocar
viure.
Eren els temps difícils de la dictadura d'en Primo de Rivera,
afavorida pel rei Borbó Alfons XIII i inspirada en el faxisme de Mussolini i
que, pels greuges que foren tractats els catalans, semblava una nova reedició de
la dictadura borbónica de Felip Vé, ja que es tornaven a aplicar les vexacions
amb els procediments restrictius i de rigor en contra de Catalunya i dels
catalans, intentant aconseguir la seva submissió, prohibint els seus drets, la
nostra llengua i totes les nostres institucions catalanes. (Consell de Cent,
símbols, himnes, banderes, etcètera). L'exercici dels drets i llibertats del
poble de Catalunya així com la vigència de llurs institucions s'han vist
interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s'han
tingut de patir durant llargs períodes de la història.
En la derrota de 1714 i amb el Decret de Nova Planta
(16/01/1716) les vexacions i prohibicions envers a Catalunya foren gegantesques,
des de llavors Catalunya ha tingut de lluitar —en més o menys intensitat— per no
morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han
fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l'església que, a
través de l'arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als seus rectors que
castellanitzaren els noms i cognoms als registres parroquials. L'economia de
Catalunya es va veure afectada, quan els ports catalans van tenir la prohibició
de comerciar amb Amèrica i que no va ser recuperat fins al regnat de Carles
III.
Sense oblidar que les normes de l'arquitectura a Barcelona,
des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb
l'opressió que s'exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores.
Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys alçada que les torres de
la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felip Vé.
D'aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la
ciutat quan volguessin.
L'Antoni Gaudí va ser humiliat per l'Espanya
castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van
tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Diada de
Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va anar a l'església
de Sant Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per
defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i
portat a la comissaria es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar
que fos arrestat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva
intimitat, Gaudí vivia tan separat d'Espanya que actuava com si no sabés ni
volgués parlar castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que,
sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una
política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.
Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia
sofert a través de la història, al projectar l'alçària de les torres de La
Sagrada Família era una forma d'en riure-se'n dels Borbons i de les seves
prohibicions, ja que el seu projecte conté torres 130 metres i la torre central
que coronarà l'obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al
contrari del que volien els Borbons, d'una Barcelona minimitzada per les
alçaries dels edificis, es converteix ja en una de les victòries més
espectaculars de la catalanitat d'en Gaudí.
Ja en plena dictadura a l'any 1925 Gaudí acaba la construcció
del primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100
metres d'alçària. Aquest és l'únic que Gaudí va poder veure construït, ja que el
10 de juny de 1926 mor a conseqüència d'un tràgic accident ocorregut tres dies
abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 és enterrat a la Capella del
Carme de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui
reposen les seves despulles.
Reflexió final:
Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és
maltractada i qüestionada a tort i a dret, que tindríem de fer quelcom per
evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltracta el rebem pels enemics
declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— declaradament
van encontra de la llengua catalana. Però ni ha d'altres que unes vegades fan
polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els-hi manen, són
partits sucursals que voten a Madrid el contrari del que voten aquí. És com
tenir la 'Quinta columna' a casa nostra i no ho hem de consentir. Ara que tenim
l'oportunitat de votar, d'escollir al partit que defensi més els nostres
interessos, tindríem de votar en favor d'aquells que defensen la nostra parla,
la llengua catalana, i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha
sotmès, tal vegada és l'hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir
la independència de Catalunya.
© Lluís Busom i Femenia
La primera versió va ser escrita en castellà el 15 Novembre 2010
No hay comentarios:
Publicar un comentario