GAUDÍ, UN CATALÀ DE SOCA-REL.

                                    Versión en castellano

Seny, rauxa i geni

Per sobre de qualsevol altra cosa, Gaudí és un gegant del geni català i la seva obra màxima —La Sagrada Família— amaga el seu esperit de català independentista, reinvindicatiu i alliberador de la contínua imposició castellana i que, tal vegada quedi oblidat per altres esdeveniments actuals més visibles i, gairebé amb tota seguretat, amagat per sempre.

Un parèntesi sobre la llengua catalana

És un dany que sofrim des de fa segles per l'Espanya castellanitzadora que, de la mateixa forma que promou i enalteix tot el que fa referència al seu idioma, destrueix tot el que creu que pugui ser competència lingüística amb unes altres que conviuen amb la castellana. Primer va ser Castella i després l’Espanya actuant amb la prepotència que li confereix l'estat la que s'ha convertit en enemiga de tots els que estimem el català. És l'Espanya prepotent i destructora que minimitza, oculta i absorveix tot el que faci referència al català.

Exemples els tenim ‘in extenso’, des de Cristóbal Colom, nom català castellanitzat, fets històrics plasmats en plànols i mapes d'origen català refets i castellanitzats per demostrar que Colom es deia Colón. 

Colom era català de Mallorca

Com passa avui dia amb la destrucció sistemàtica del català en la democràcia en el que el català s’ha convertit en lluita política i aquesta circumstància és la que dóna vots precisament allí on no la parlen, ni la volen, ni la entenen.

Segons aquesta Espanya uniformadora i retrògrada ha aconseguit a Balears no es parla català, sinó el mallorquí i l'eivissenc. A València, tampoc es parla el català, en diuen valencià i, ara recentment, a la franja de ponent (Aragó) tampoc ja es parla català, es parla l'aragonès oriental. El ministre d'Educació del Partit Popular, José Ignacio Wert així ho ha considerat. És l'Espanya amb complex d'inferioritat i ridícula que així pensa, i ho fa des dels Reis Catòlics, passant per en Quevedo, les dictadures, monarquies i fins al Partit Popular d'avui dia. Tots han sotmès a la llengua catalana, tots han temut i han combatut el nostre idioma. 


Han volgut convertir els modismes i variants del català —sense diferència lingüística— amb diferents noms per diferència política, és la màxima: "divideix i venceràs" i està fet en contra oposició del nom dels "Països catalans", és una forma de, servint-se de les lleis espanyoles, anar amagant la realitat catalana.

No es pot entendre que en l'Espanya castellana, però en plena democràcia, no existeixi cap universitat que s'ensenyi el català, com sí ho fan amb total normalitat a Salzburg, Mont-real, Oxford, Reims, Colònia, Croàcia, Cuba, Estònia, Lituània, Rússia, Hongria, L'Índia, Romania, Sèrbia i tantes desenes més.

Gaudí, un català més que va sofrir la imposició del castellà

El que vaig a explicar de Gaudí va ser, possiblement, un senyal d'arravatament dins del seny de l'home genial que era, almenys a mi m'agrada pensar-ho així. Per entendre el que vull dir hem de situar-nos en l'època final de la seva vida en plena abolició de les llibertats catalanes que Gaudí li va tocar viure.

Eren temps difícils de la dictadura de Primo de Rivera, afavorida pel rei Borbó Alfonso XIII i inspirada en el feixisme de Mussolini. Dictadura que pels greuges en què van ser tractats els catalans semblava una nova reedició de la dictadura borbònica de Felipe Ve., ja que es tornaven aplicar les vexacions amb procediments restrictius i amb un rigor infame en contra de Catalunya i dels catalans, intentant aconseguir la submissió total de la població catalana, dels seus drets, de la nostra llengua i de totes les institucions catalanes. (Consell de Cent, símbols, himnes, banderes, etcètera). L'exercici dels drets i llibertats de Catalunya, així com la vigència de les seves institucions s'han vist en diferents èpoques interrompudes, contra la seva voluntat i que, com una constant malèfica, s'han hagut de patir durant llargs períodes de la història.

Després de la derrota de Catalunya en 1714 i amb el Decret de Nova Planta (16/01/1716) la vexacions i prohibicions a Catalunya van ser gegantines, des de llavors Catalunya ha hagut de lluitar —en més o menys intensitat— per no morir ofegats. Sectors polítics, monàrquics, religiosos i econòmics ens han fustigat per eliminar la llengua catalana. No podem oblidar a l'església que, a través de l'arquebisbe Mayoral (1730), va ordenar als rectors de les seves parròquies que castellanitzessin tots els noms i cognoms en els registres parroquials. L'economia de Catalunya es va veure afectada quan els ports catalans van tenir la prohibició de comerciar amb Amèrica i que no es va recuperar fins al regnat de Carlos III.

Sense oblidar que les normes de l'arquitectura de la ciutat de Barcelona, des del Decret de Nova Planta, es mantenien estretament relacionada amb l'opressió que s'exercia sobre la ciutat per part de les forces colonitzadores. Pensem que les cases de Barcelona havien de tenir menys altura que les torres de la ignominiosa fortalesa de la Ciutadella que va manar construir Felipe Ve. D'aquesta manera es facilitava que des de la fortalesa poguessin bombardejar la ciutat quan volguessin.

Antoni Gaudí va ser humiliat per l'Espanya castellanitzadora. Un 11 de setembre de 1924, les autoritats espanyoles van tancar les esglésies de Barcelona per impedir la celebració de la Festa Nacional de Catalunya, però Gaudí, un català independentista de 72 anys va ser a l'església dels Sants Just i Pastor per rendir memòria als herois caiguts en combat per a defensar les llibertats de Catalunya. Gaudí va ser detingut per la policia i portat a la comissaria en la qual es va negar a parlar en castellà, aquest fet va provocar que anés arrestat, maltractat, greument insultat i humiliat pels guàrdies. En la seva intimitat, Gaudí vivia tan separat d'Espanya que actuava com si no sabés ni volgués parlar en castellà, perquè va arribar a la conclusió madura i ferma que, sense la independència, no hi havia possibilitats de viure a Catalunya sense una política pròpia que fos justa, honesta i reformadora.

Gaudí influït per tantes prohibicions que Catalunya havia sofert a través de la història, en projectar l'altura de les torres de la Sagrada Família era una forma de riure-se’n obertament dels Borbons i de les seves prohibicions, ja que el seu projecte conté torres de 130 metres d'altura i la torre central que coronarà l'obra tindrà 170 metres. La imatge de la seva gran obra, al contrari del que volien els Borbons, una Barcelona minimitzada per les altures dels seus edificis, es converteix ja en una de les victòries més espectaculars de la catalanitat de Gaudí.

Ja en plena dictadura l'any 1925 Gaudí va acabar el primer campanar de la façana del Naixement, dedicat a Sant Bernabé, de 100 metres d'altura. Aquesta va ser l'única torre que Gaudí va poder veure construïda, ja que el 10 de juny de 1926 va morir d'un tràgic accident ocorregut tres dies abans, en ser atropellat per un tramvia. El dia 12 va ser enterrat en la Capella del Carmen de la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família, on encara avui reposen les seves restes.

Reflexió final:

Fa tants anys, tants segles que la nostra llengua és maltractada i qüestionada per tants sectors que hauríem de fer alguna cosa per poder evitar-ho definitivament. Unes vegades el maltractament ho rebem pels enemics declarats, amb aquests ja no ens poden enganyar —sabem qui són— van en contra de la llengua catalana. Però hi ha uns altres que, unes vegades fan polítiques subordinades —no són autònoms— i voten el que els manen, són partits sucursalistes que voten a Madrid el contrari del que voten a Catalunya. És com tenir la 'Quinta columna' dins de casa i no hem de consentir-ho. Quan tinguem l'oportunitat de votar novament, d'escollir al partit que defensi més els nostres interessos, tindríem de votar en favor d'aquells que defensen la nostra llengua i que, vist el panorama restrictiu que Espanya ens ha sotmès, tal vegada és l'hora de prendre una decisió valenta intentant aconseguir la independència de Catalunya.

Lluís Busom i Femenia